El Jazz

                                                                    

El Jazz i la Societat

D’aquesta convivència va néixer a Nova Orleans un nou estil de música, el jazz. I, encara que en els seus orígens el jazz va ser una música interpretada per i per a afroamericans, a poc a poc es va anar obrint pas entre la classe dominant, que en la seva majoria eren perso nes de raça blanca. Després el jazz va arribar a Europa i va esdevenir un tipus de música realment universal, obert a diverses influències.

Cal tenir en compte que, en l’època en què va començar a produir-se les primeres expressions musicals que podem anomenar jazz.

El Jazz va arribar amb força a Europa, actualment, el jazz present a tot el món, i ha assimilat en cada lloc trets de la música autòctona, com el flamenc, la samba brasilera, la salsa cubana,

Els Orígens del Jazz

El Jazz és un terme general que engloba diversos estils musicals. En l’actualitat és una música universal, interpretada per músics de totes les cultures i escoltada en els cinc continents. El seu origen està lligat a les cançons anomenades cants dels esclaus i a la ciutat de Nova Orleans.

Cants dels esclaus

En les plantacions de cotó del sud del Estats Units, els esclaus arribats de l’Àfrica hi passaven la major part de les seves vides treballant sense descans. En aquests camps, a més del cotó, es va cultivar la llavor del jazz, per als esclaus, cantar formava part de la seva forma de viure. Podem distingir dos tipus de cant segons la temàtica:

Work songs: Els cants de treball eres unes cançons que s’entonaven per alleugerir el dolor de l’esclavitud. Es tractava de cançons molt senzilles basades en l’alternança de preguntes i respostes.

Cants religiosos: Els esclaus van ser obligats a assumir la religió dels seus amos, els esclaus van prendre contacte amb les cançons religioses de tradició europea i les van adaptar a la seva forma de  Després el jazz va arribar a Europa i va esdevenir un tipus de música realment universal, obert a diverses influències.

Cal tenir en compte que, en l’època en què va començar a produir-se les primeres expressions musicals que podem anomenar jazz.

El Jazz va arribar amb força a Europa, actualment, el jazz present a tot el món, i ha assimilat en cada lloc trets de la música autòctona, com el flamenc, la samba brasilera, la salsa cubana, etc.

Nova Orleans

Sorgit a finals del segle XIX a algunes ciutats localitzades al sud dels Estats Units on va destacar i és va conèixer com el bressol del jazz. Era una barreja de folklore afroamericà  i incorporava elements populars de la música europea.

Les bandes de jazz eren agrupacions formades per dos seccions:

SECCIO RITMICA: piano, banjo, tuba i bateria.

SECCIO MELODICA: corneta, clarinet i trombo

La musica d’aquestes primeres bandes de jazz es va coneixer com a Estil New Orleans i la seva millor epoca va ser entre el 1900 i el 1929.

Els musicas mes importants van ser Edward Kid Ory, Joe Kind Oliver i Ferdinand Joseph la Menthe.

Rag-time

És un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa a la mà esquerra.

Prové de la paraula ragged time que significa temps estripat. Està associada al cake walk provinent de els esclaus de les plantacions dels Estats Units que consta de salts, girs i desfilades on els ballarins van acompanyats en tot moments és a dir, ballen en parelles.

Un dels màxims representants és Scott Joplin. El rag-time és considerat un dels estils més ric en melodies de la história del jazz.

Característiques:

-Representació del tema melòdic en diferents registres i intensitats per crear contrastos.

-S’utilitza el model “call and response” trucada i resposta .

-No és improvisat.

Biografia: Scott Joplin

Scott Joplin va néixer  a Texarkana, Texas, Estats Units, al 24 de novembre de 1868 i va morir a Manhattan, Nova York, Estats Units, el 1 d'abril de 1917).

Fou un compositor i pianista estatunidenc.

Va impulsar el desenvolupament del ragtime clàssic, també s’interessà per compondre per a òperes i simfonies.

EL LLENGUATGE MUSICAL DEL JAZZ: EL SWING

Els músics de tradició europea es van adonar que transcriure les melodies i les ritmes afroamericans era complicat.

La dificultat estava en diversos factors: la pulsació era irregular, posseïa gran riquesa de sincopes.

No tenim que confondre el concepte de swing amb el període de les grans orquestres del jazz en els anys 30 i 40.

Canvis d’accentuació

El ritme de la cançó s’acoplava al cop dels rems: els temps febles dels compassos coincidien amb els cops del rem a l’aigua, amb la qual cosa s’aconseguia un sorprenent efecte rítmic.

L’importància de l’accentuació dels temps febles és extraordinària, ja que avui dia aquest esquema rítmic és la base.

La improvisació

La improvisació de jazz es desenvolupa en diversos nivells, podem dir que tots els membres d'un grup estan improvisant d'una o altra forma gairebé tot el temps que dura la interpretació.

Diem gairebé i no tot el temps, perquè, a nivell estructural, la norma és presentar al principi i al final de cada peça, el que s'anomena head o "melodia" de la cançó. Aquest head no és improvisat.

Els solistes tenen espai per improvisar lliurement de forma successiva, sempre mesurant la longitud dels seus solos per unitats de chorus.

Però la improvisació en el jazz no només es dóna en el nivell del solista: la secció rítmica també està improvisant l'acompanyament, realçant les idees del solista en tot moment.

El Blues

Les primeres formes d’expressió com els cantants religiosos i els cantants de treball en els orígens del jazz van ser el punt de partida pel sorgiment del blues.

Va ser el tipus de cançó més important del folklore afroamericà. Va aparèixer en acabar la guerra civil americana i es va convertir en l’eina dels nous cantants. El Blues representa un estat anímic de tristesa o malenconia, gairebé depressiu.

Un aspecte molt important del Blues són les lletres, perquè es parlava dels problemes quotidians de la gent, com l’economia, també tractaven temes d’amor i del sexe molt obertament.

Característiques del Blues:

-Es un estil melanconiós amb tocs d’ironia.

-Les blue notes que son les notes 3a, 5a i 7a de l’escala major rebaixades un semitó.

-Acostumava a tenir un temps lents i alguns blues eren mes ràpids.

-Les lletres s’improvisen.

-El blues constava de 12 compassos que es repetien.

-Es segueix la ‘’roda de blues’’ al piano.

-Els primers instruments del blues van ser la guitarra i l’harmònica perquè al principi es tocava als carrers, més tard als bars i locals s'introdueixen el piano i el saxo.

Intèrprets importants

Músics com els Beatels, Rolling Stones, Bob Dylan i Eric Clapton han col·laborat amb cantants de blues i han rebut homenatges. Una de les intèrprets més rellevants del blues va ser Bessie Smith, cantava amb fraseig molt flexible i una veu molt potent. Descrivia la cruesa de la misèria, les penes d’amor, i les calamitats naturals. La seva vida era un reflex de la música que cantava.

Evolució del Jazz en el segle XX

L’ estil ‘’New Orleans’’ Es el primer estil del Jazz i a partir del 1940 els músics veterans d’aquest estil van viure un ‘’revival’’.

Aquestes son les característiques:

-Una orquestra composta de 6 a 9 músics que estan dividits en dues seccions:

Secció rítmica: (banjo, piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria).

Secció melòdica (trompeta, clarinet i trombó).

-La improvisació era col·lectiva, és a dir, tots els instruments improvisaven a l’hora:

-La trompeta feia la melodia principal.

-El clarinet feia melodia secundària en una tessitura més aguda.

-El trombó feia una veu greu improvisant per sota de la melodia utilitzant ‘’glissandos’’.

-La bateria portava un ritme molt marcat ornamentat amb redobles.

L’Estil Chicago

L’any 1919, el món va entrar en la dècada dels “feliços anys 20”, es va dir així perquè la gent volia oblidar la guerra passant-s’ho bé.

Van començar a aparèixer espectacles de música de jazz i “tap dancers” que reproduïen el ritme de la bateria amb els seus peus. Molts ritmes ballables han aparegut gracies al jazz, començant pel Charleston fins arribar al Rock and Roll.

L’any 1917 a Storyville, la ciutat de New Orleans, van ser clausurats molts locals per raons relacionades amb la salut “moral i física” dels soldats nord-americans. Molts músics van haver de marxar i buscar-se la vida en altres ciutats.

Chicago es va convertir en la nova capital del jazz, i en el barri negre de South Side, es va a tornar a repetir lo que va passar al barri de New Orleans. Encara existia un fort segregacionisme racial que feia que els negres es veiessim obligats a viure en barris separats  dels blancs, una mena de guettos.

En aquesta època van aparèixer en el mercat “Race Records”, discos exclusivament per als negres. Van contribuir a difondre i expandir la música de jazz i el blues. Més tard, van afavorir el naixement del Rock and Roll.

La dècada dels anys 20 és l’Edat d’Or del Jazz.

L’estil Chicago s’assemblava a l’estil New Orleans, amb algunes diferències:

-De 6 a 9 músics, en algunes hi havien 10 músics.

-La secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.

-La secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó, i per primer cop el saxofon.

-A l’estil Chicago, hi havia més solos que no pas improvisació col·lectiva.

-La pulsació rítmica era en els temps febles del compàs (2 i 4).

La paraula “Jazz”, tenia algunes teories:

·Era una paraula despectiva, relacionada amb l’acte sexual.

·Per uns altres prove del nom “Jezabel”, nom d’una reina perversa que apareix a la Bíblia. També s'anomenaven Jazz Belles a les prostitutes de New Orleans. El jazz era una música que tenia mala fama i s’associava amb la delinquència i la prostitució.

·Segons Dizzy Gillespie, la paraula deriva de “jasi”, que en un dialecte africà significa ritme accelerat o sota pressió.

Els intèrprets més coneguts son: King Oliver i la Creole Jazz Band, Louis Armstrong i els Hot Five, i Jelly Roll Morton i els Red Hot Peppers.

Biografia: Louis Armstrong

Va neixer el 4 d’agost del 1901 a Nova Orleans, Louisiana EUA. I va morir el 6 de juliol del 1971 a Corona, Queens, Nova York, EUA. També conegut com a Satchmo o Pops, va ser un dels grans músics de jazz del segle XX.  

En els seus primers anys, Armstrong era conegut sobretot pel seu virtuosisme amb la corneta i la trompeta. Les seves millors versions musicals es poden escoltar en els enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven.

El 1922, Armstrong junt amb el també trompeta Tommy Ladnier es va unir a l'èxode de músics del delta del Mississipí cap a Chicago, per a incorporar-se a la Creole Jazz Band com a segon corneta.

L'orquestra d'Oliver era, a inicis dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què aquesta ciutat era el centre del jazz; va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de forma exponencial.

Com a trompetista virtuós, Armstrong tenia una toc únic i un extraordinari talent per a la improvisació melòdica. A través del seu toc, la trompeta va emergir com un instrument solista en el jazz. Va ser un magnífic acompanyant i músic de grup, a part de les seves extraordinàries qualitats com a solista.  

A causa de problemes de salut, va restringir les seves actuacions al mínim cap al final de la seva vida, tot i que seguiria tocant fins al dia de la seva mort.

                                                                 

L’Era del Swing

Al final dels anys 20,chicago deixa de ser la capital del Jazz. la forta crisi economica que va patir Amèrica del Nord va marcar la segona gran migració de músics. a partir d’aquest moment New York es converteix en el laboratori,l’aparador i el trampolí dels diferents estils i tendències dins del jazz. l’activitat musical es va desenvolupar als barris broadway,greenwich village i a Harlem.

En el barri de Harlem es va concentrar la població negra, i van aparèixer diferents clubs o cabarets. els més famós d’aquests clubs fou,sense dubte, cotton club.

Un músic molt important del swing de Kansas City va ser Count Basie,amb l’orquestra del qual van actuar solistes vocals i instrumentals de la talla de la Billie Holiday, Ella Fitzgerald,Tony Bennet i Lester Young.

Les característiques principals de l’estil Swing eren:

• Big Bands: de 12 a 16 músics, amb gran importància dels solistes per sobre del conjunt.
• Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: dues seccions de vent - metall ( trompetes i trombons) i una secció de vent - fusta ( saxo alt, saxo tenor i clarinet). Els instrumentistes es posaven drets si havien de fer solos. Les melodies dels temes eren més elaborades.
• Estil riff. Frases de pregunta i resposta.
• Pulsació rítmica marcada en els quatre temps del compàs.
• Es necessitava arranjadors per l’orquestra. Això fa que l’estil perdi espontaneïtat i no sigui tan improvisat com els anteriors estils de jazz, però en canvi aquesta música guanya en complexitat orquestral.

Biografia: Duke Ellington

Des de molt jove, l'ambient confortable en què va viure li va facilitar l'aprenentatge: amb set anys, començar a rebre lliçons de piano; en l'adolescència, a escriure música. El 1917 va deixar l'institut on estudiava i va passar a dedicar-se completament a la música.

Al novembre de 1924 van realitzar els seus primers enregistraments, utilitzant diferents pseudònims per a cadascuna de les companyies amb les que van tocar. "East St. Louis Toodle-oo", una de les primeres grans produccions, gravada en 1926, és un exemple de l'anomenat estil jungle (jungla) que tocaven.

Posteriorment, el seu pas pel famós club The Cotton Club de Harlem, va convertir a Ellington en un músic de gran renom en tot Estats Units.

El  Be-Bop

El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.

La crisi  que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.

El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Surgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.

Biografia: Charlie Parker

Charlie Parker va nèixer a  Kansas City el  29 d'agost de 1920 i va morir a Nova York el 12 de març de 1955. Fou un saxofonista i compositor estatunidenc de jazz considerat com el millor saxofonista de la història, sent una de les figures claus en l'evolució del jazz i un dels seus artistes més llegendaris. El seu estil trenca amb el del swing i es basa en la improvisació sobre una melodia modificant. Els seus millors temes van ser: "Anthropology", "Ornithology", "Scrapple From the Apple", "Ko Ko", "Now's the Time" i "Parker's Mood".

La dispersió del Jazz

Després de l’autèntica revolucio que va representar el be-bop, van nèixer a la seva ombra altres estils o moviments que van representar l’avantguarda del jazz. Hi ha moltíssimes tendències o estils, pero aqui només esmentarem alguns:

El cool jazz, el Third Stream, el Hard Bop, el free jazz modal i l’estil Fusion

Interprets importants d’aquests estils:

• el trompetista Miles Davis
• el pianista John Lewis
• el pianista Tadd Dameron
• el arranjador Lennie Tristano
• el pianista Gil Evans
• el compositor i arronjador Dave Brubeck
• el pianista i compositor John Coltrane
• el saxo tenor Ornette Coleman

Biografia: Miles Davis

Miles Davis va nàixer el 26 de maig de 1926 en un família afroamericana relativament benestant que vivia a Alton (Illinois). Va ser un dels músics més influents i innovadors del segle XX. Trompetista, compositor i líder de banda, Davis va ser a primera línia de gairebé totes les evolucions que va fer el jazz després de la II Guerra Mundial.

Va tocar en algunes de les importants primeres gravacions de bebop i en va fer les primeres de cool. Va ser parcialment responsable de l'evolució del jazz modal i el jazz-fusió va sorgir del treball que va fer amb altres músics als darrers 60 i primers 70. El Free-jazz va ser l'únic estil de després de la II Guerra Mundial en què no va influir de manera significativa. Tot i que alguns dels músics de les seves bandes van seguir aquest estil.